312.- Doncs sí, avui el meu nebot Daniel fa 30 anys.
Com passa de ràpid el temps i que lluny queda aquell 5 de març de 1992.
A casa érem conscients de com Barcelona s’estava transformant, esperant l’arribada dels jocs olímpics de l’estiu del 92, però el que veritablement va canviar va ser la meva vida amb l’arribada d’aquell nen rosset, tendre i simpàtic que la meva germana Margarita va parir.
Mai m’hagués pogut imaginar que, després de 30 anys, tindríem tantes coses en comú, hauríem compartit tants moments (bons i dolents) i ocuparies aquell lloc del fill noi que no vaig tenir mai, perquè a més, no sols és cosa meva; la teva tieta Mercè t’estima com un fill, la teva cosina Marta et considera com un germà i fins i tot el petit Aimar t’estima tant com a aquell tiet i cosí que no tindrà mai.
Poc a poc, amb les nostres confidències, hem convertit una relació de nebot/oncle, oncle/nebot en amor i tendresa, però sobretot en respecte mutu, amistat i confiança, perquè la confiança no s'exigeix, es guanya mitjançant afinitats, comportaments, paraules i un llarg etcètera que ara seria molt llarg d’explicar.
En tots aquest anys hem tingut infinitat de bons moments, però hi ha dos que els tinc registrats, no sols en les meves dades (ja em coneixes) sinó en el meu cap.
El primer es produeix un 25 de maig de 2012.
Fins als 20 anys anaves estudiant el que més et va agradar, però jo sols tenia una cosa al cap... per què no em demanarà de venir a treballar a l’empresa familiar que regento amb els meus germans? I així va ser, aquell dia va ser el teu primer dia de treball amb mi i, a partir d’aquí, saps que hi ha un abans i un després, ja que a més i com he comentat anteriorment, tinc confiança plena en que, no gaire lluny, ocuparàs el meu lloc dins l’empresa i això encara m’emociona més, perquè veig en tu (la tercera generació) la continuïtat de l’empresa que va crear el meu pare, el teu avi.
I anem pel segon que data d’una mica més tard que el primer, però que no tenen res a veure.
El 3 de juny de 2012 quan et vas dirigir a mi (una mica espantat perquè potser no sabries la meva resposta) dient-me que t’agradaria fer Trial. La meva resposta ja la saps, però te la recordo... cap problema! Agafem la Sherpa 199B, anem a Mas Corts (àrea de Trial antiga del Cent Peus), fas la prova i decideixes tu.
Et va agradar tant, que en poc temps ets vas comprar una Beta i aquí va començar el que han estat, fins ara, els millors moments compartits, no sols entre nosaltres dos, si no amb l’Asier (Bonaigua-Team) i tots els amics trialers comuns que tenim.
Nebot, el fill que no vaig tenir, company de feina i digne successor meu i, per si això no és poc, compartint la meva afició del cor, el Trial, què més puc demanar?
Dani, que per molts anys puguis seguir fent-ne i que els puguis compartir amb els que més t’estimen. Jo sóc un d’ells.
Víctor