454.- El passat cap de setmana de l'1 de setembre vam estar gaudint de la Costa Brava, però per fer aquesta crònica m'he de remuntar a uns quants anys enrere.
És evident que les vivències de la infància són les que determinen la nostra vida adulta i també és evident que l'adolescència és un moment de gran transcendència en el cicle de la vida.
Segurament, moltes coses podem oblidar-les, però costaria entendre que algú no tingués cap record de la seva infantesa, adolescència i vida adulta. Jo en tinc molts.
Recordo com, a finals dels anys seixanta i primers dels setanta, els meus pares feien un gran esforç perquè els tres germans poguessim passar, durant no més d'una setmana, les vacances a la platja.
Recordo amb molta il·lusió aquells dies a la Costa Brava, en aquell petit apartament de Sa Riera, o al càmping "El Maset" de Begur. També les excursions a les Illes Medes, com no, els arrossos de Pals i aquelles tardes de calor comprant ceràmica a La Bisbal. Van ser estius molt intensos gaudint de la brisa marina, d'aquella sorra granulada, de les seves profundes platges i de la seva freda, neta i salada aigua.
Per tot això, els meus pares van voler fer un pas més comprant una segona residència, però no s’ho van poder permetre. La Costa Brava estava en plena “efervescència” i els preus de les cases estaven fora del seu abast, de manera que van buscar altres alternatives.
Al càmping "El Maset" de Begur hi havia uns veïns campistes que tenien una casa a Calafat (L'Ametlla de Mar, Tarragona) i els meus pares, després de comentar-ho amb ells, s'hi van desplaçar per veure com eren aquelles terres.
Del meu pas per Calafat ja he escrit força vegades i em quedo amb el millor, em quedo amb aquella noia d'ulls de color mel, rossa, un ampli somriure, molt parladora i circulant amb un Vespino vermell, que em va enlluernar. Era ni més ni menys que la Mercè.
Però no és d’això que us vull parlar, us vull comentar que aquest cap de setmana passat, després de molts anys sense acostar-nos-hi, hem tornar a aquells indrets de la Costa Brava on, tant la Mercè com jo, vam passar aquells primers anys de la nostre infantesa.
La Mercè no parava de comentar com de canviat estava Palamós, on va estiuejar fins els 11 anys.
Aquells carrers sense asfaltar on es passaven el dia a l'aire lliure jugant amb les seves cosines i sense cap perill: als quatre cantons, la xarranca, a fet i amagar, a gomes, a saltar la corda, a la petanca, a “arrancar cebes”, etc. jocs que s’han perdut, com també tots aquells espais plens de cases baixes i petites botigues, ara plens d’apartaments, hotels, restaurants, carrers sense sortida i zones d’aparcament plenes de cotxes fins a primera línia de la platja.
Per recordar tots aquells anys meus d’infantesa, ens vam acostar a Sa Riera i vam localitzar els dos apartaments on havíem estat allotjats, també el càmping "El Maset".
Vam estar també a Aiguafreda (on ens vam fer un bany) i vam anar pel camí de ronda fins a Sa Tuna, més tard a Begur (on vam dinar), Tamariu, Llafranc, Calella i La Fosca. A Fornells i a Aiguablava no ens vam poder ni acostar de gent que hi havia. Tampoc vam poder parar al Far de Sant Sebastià com sempre feiem anant de Tamariu a Llafranc, era parada “obligada” i tan fàcil com arribar a dalt, aparcar just davant del mirador, gaudir de les vistes envoltat nomès de la família i seguir. Ara està ple de cotxes aparcats i gent fent la foto de rigor.
Tots són llocs meravellosos, però s’ha massificat tant que ha perdut l’encant d’aquells anys passats en els que sols t’havies de preocupar de mirar a l’horitzó i gaudir de la presència imponent de les Illes Medes.
Per acabar la ruta ens vam acostar a veure la família que té la Mercè a La Bisbal i amb els que vam compartir, no sense abans anar a Can Sans, tot passejant per Les Voltes, una bona estona de xerrameca i records. Se’ns va fer curt.
Acompanyo aquesta crònica amb una foto d’Aiguafreda des del camí de ronda.