497.- Aquestes vacances, un cop més, les he passat a Calafat gaudint de la família i amics, però no és d’això del que us vull parlar.
Molts ja sabeu que fa més de 50 anys que vaig a Calafat de forma assídua i que em conec cada racó com si fos casa meva, de fet és casa meva.
Durant dues setmanes he sortit cada dia amb bicicleta amb el meu nét i hem fet rutes, tant a la vora del mar, com per les muntanyes i és sobre això i l'estat en què es troba tot plegat que us vull parlar.
Pel que fa a les platges, el covid, però sobretot les xarxes socials han fet molt de mal. Hi havia racons idíl·lics que ara s’han massificat tant que, si pots accedir-hi, fan pena.
Gairebé cada dia sorgeixen nous atractius que porten a turistes i aventurers a diferents parts del nostre territori i tant se val les males pràctiques humanes. Aquests llocs tan ben parits són molt visitats i admirats però, per desgràcia, tendeixen a desaparèixer per sempre si no hi posem remei de seguida. No pot ser que aparquin ‘’campers’’, no per unes hores ja que tenen el seu dret com qualsevol vehicle, sinó que s’hi instal·lin com si fos un camping però sense els mínims serveis de necessitats bàsiques, és a dir, pixar i cagar principalment i ho facin on els vingui bé, encara que explícitament hi hagi senyalitzacions de prohibit acampar o autocaravanes.
Això, afegit a uns serveis municipals molt deficients, fa que les papereres (si n'hi ha), plenes a vessar i l'entorn amb plàstics i llaunes per terra, més les cagarades de gossos que els seus amos no han recollit, faci molt fàstic.
I ara marxem cap a la muntanya.
Hi ha una ruta, la que nosaltres diem de la ‘’roca quadrada’’ que ja la fèiem als anys 70 i 80 amb les motos, primer amb les Enduro i després amb les de Trial, que ara està molt ben senyalitzada, sobretot amb grans senyals de prohibit circular.
Doncs bé, per circumstàncies que no venen al cas, jo no vaig poder anar amb bici aquell dia i la pista aquesta la van fer el meu gendre i el meu nét amb el meu suport amb moto de Trial elèctrica.
D’acord! Em vaig saltar ‘’una mica’’ les normes, però es que em feia especial il·lusió veure com estava tot i em vaig decebre. La trialera que fèiem nosaltres, als 90 la van convertir en un camí que, fins i tot, l’havia pogut fer amb Tot Terreny, però que ara està trencat del tot i prou feina vaig tenir per fer-lo amb la trialera. Evidentment, amb bicicleta, per molt elèctrica que fos, va ser impossible fer-la sense empènyer-la.
A més, aquest camí és l’únic accés al Barranc de Llerolia, però ja aviso que per aquí no passa ni el millor TT del moment, menys encara els Bombers. Les administracions ho arreglen ràpid, deixem el camí impracticable, els hi fotem uns cartells de prohibit circular i ja tenim la muntanya lliure de piròmans, sense parar a pensar que qui vol fer foc el fa, li dona igual anar a peu que en moto, cotxe o quad i menys encara controlar i evitar qualsevol tempesta elèctrica, però ja us dic que si en aquella zona hi hagués un incendi només s’hi podria arribar amb mitjans aeris i tot serien lamentacions. Menys prohibir i més gestionar i treballar però això ja és massa feina per tota aquesta colla que mantenim..
En fi... vaig tornar cap a casa emprenyat i amb la motxilla plena de merda, d'ampolles i plàstics que segurament van tirar alguns caminants, perquè ara mateix son els únics que poden accedir-hi sense prohibicions, això sí, gaudint de les meravelloses vistes que es veuen des de la part més alta del barranc.