464.- Després de gaudir de la Vall d’Aran durant anys, finalment el 1987, poc després de néixer la nostra filla Marta, vam comprar un apartament a Vielha. El vam gaudir durant 15 anys i tenim molts bons records, tant amb la colla de les motos, com amb els amics i família però, com dic sempre, la vida són etapes i la nostra a la Vall es va acabar el 2002.
Vam tornar-hi el 2007, per un Trial que es va fer a Vielha, també esporàdicament a esquiar, i no hi vam tornar fins al 2022, en un viatge llampec per anar a buscar les Fantic 305 que vam trobar per l’aventura de l’Asier (el meu gendre) als Scottish 2024.
Aquell mateix cap de setmana, vam comentar que algun dia hauríem de tornar-hi per gaudir amb més calma de la Vall amb tota la família, tal com havíem fet nosaltres durant tots aquells anys, i aquí estic, escrivint sobre aquests dies.
Vam triar el pont de la Castanyada per tenir alguns dies més i també vam comptar amb l’aitite Serafín i la iaia Puy (els meus consogres), que no hi havien estat mai i els feia molta il·lusió veure alguns d’aquells racons dels que tantes vegades els hi havíem parlat.
Vam fer les visites típiques: camí de la bruixa de Tredós, Port de la Bonaigua, Baqueira-Beret, la bassa d'Oles i bosc de Varicauba, l’Artiga de Lin, els Uelhs deth Joèu, etc. Vam menjar olla aranesa i, com no, vam veure aigua de la font freda de Vielha.
Tots ens ho vam passar molt bé, però n’hi va haver un, el meu nét Aimar, que va acabar cada dia fos. No va parar: caminant, amb la bici, patinant sobre gel, etc. i amb uns ulls oberts com plats, va gaudir de cada moment, de cada racó pel que vam passar i jo feliç de veure’l així i com assentia quan li explicava què significava per a mi el Port de la Bonaigua.
D'anècdotes n’hi ha vàries, però hi ha una de l’Aimar que em va deixar perplex, em diu... avi, pagant podríem fer zones en aquests riuets? Li vaig haver d’explicar que els diners no ho són tot a la vida i em va servir per fer-li una dissertació de tot el tema d'accés motoritzat al medi natural, però crec que no em va escoltar gaire, jajaja...
No us voldria avorrir amb tots i cadascun dels moments viscuts, però n’hi va haver un que l’he de comentar, però per fer-ho haig d'anar a Calafat uns quants anys enrere.
A Calafat teníem uns amics de Lleida (la Mari Carmen i el Javi) amb els que també compartíem l’afició per gaudir de la Vall d'Aran. La Mari Carmen ens va deixar molt jove per un maleït càncer i amb el Xavi, tot i parlar per telèfon i mantenir el contacte a través de les xarxes socials, no ens havíem tornat a veure des de feia més de 20 anys.
Doncs bé, on menys ens ho podíem imaginar, als Uelhs deth Joèu, i on junts vam gaudir i ens vam fer fotos, també amb el Jaume i la Maribel, ens vam trobar.
No vam poder reprimir les abraçades i les llàgrimes. Va ser molt emocionant i gratificant poder trobar-nos altre cop i poder estar una estoneta xarrant. Les coses han canviat molt i cadascú te la seva vida muntada, però estic segur que la Mari Carmen va fer que coincidíssim en aquell petit però espectacular racó de la Vall d’Aran i vagi per ella, allà on sigui, un sentit record d'estimació i enyorança. Com vam comentar amb el Xavi, hi ha amics amb els que encara que faci molts anys que no et veus, saps que hi són i quan et retrobes és com si no hagués passat el temps i gaudeixes compartint bons moments.
Vam quedar amb el Xavi que ens tornarem a veure aviat i així ho farem.
Vull acabar aquesta crònica d’un cap de setmana llarg a la Vall d'Aran donant MOLTS ÀNIMS a tots els meus AMICS TRIALERS VALENCIANS i ALTRES NO TRIALERS, que mentre nosaltres gaudíem ells estaven (i encara estan) patint la desgràcia de la DANA a la seva comunitat i que no me'ls vaig treure del cap tots aquests dies.