374.- Tenia 9 ó 10 anys i no sé molt bé com el meu pare va acabar al taller de Motos Isern del carrer Berenguer III de Mollet, per comprar aquell parell de motos Montesa, primer una Cota 49 i, no gaire més tard, una Cota 123.
Aquell negoci el regentaven en Josep Isern i la seva dona Montse, i al taller hi havia un jove “grenyut” que es dedicava a reparar totes les motos, especialment les Montesa.
Motos Isern era una de les botigues de motos més conegudes del país, coincidint amb l'època daurada de les motos de muntanya durant els anys 60 i 70. En Josep Isern, aquells anys, va ser un històric promotor de tota mena d'activitats relacionades amb el motociclisme, tant a Mollet com a la resta del país. També va fer una important tasca de formació i promoció d'aquest esport entre els infants i, aquí, és on entro jo.
Entre d’altres, al circuit de MotoCross dels Gallecs (Mollet), Motos Isern, amb en Josep, la Montse, Pere Pi, Ricard Pinet i el “grenyut” del taller, es van encarregar de formar-nos en les especialitats de MotoCross i Trial principalment.
Curses, zones, pòdiums, repartiment de premis, formació, valors... tota una sèrie d’aspectes que encara ara els recordo, però el temps passava a tota màquina, jo vaig canviar de marca i el meu pare de botiga i de mecànic. Vaig continuar fent curses de MotoCross amb la Bultaco Pursang arreu de Catalunya, però això també va tenir el seu final.
A mitjans de la dècada dels 70, i amb la bonança del negoci, va fer que l'establiment de Motos Isern del carrer Berenguer III quedés petit. En Josep Isern i la Montse van fer construir, als afores de Mollet, concretament a l'Avinguda d'Antoni Gaudí, un edifici de set plantes dedicades íntegrament a la venda i reparació de motos, que van inaugurar l'1 de juliol de 1978. Allà vaig comprar una Montesa Enduro 75L i, més tard, quan vaig fer els 18 anys, una 250H6.
En Josep i la Montse continuaven al capdavant de Motos Isern i també aquell mecànic “grenyut” del taller amb el que vaig estar parlant per fer-li algunes millores a les motos.
Li pregunto... Tu ets aquell que ens marcava les zones als Gallecs oi? I tant! Sóc en José Luis Rodríguez Valcárcel i et recordo perfectament a tu i al teu pare, el Sr. Martín, i a tota la colla de pares i nanos que veníeu a córrer: Arenas, Atienzar, Buixó, Corchs, Folguera, Maseras, Mañer, Sallent, Vallmitjana, etc.
A partir d’aleshores vam compartir forces estones junts mirant de millorar, tant l’Enduro 75 com la 250, però el Tot Terreny (ara Enduro) de l’època no era gaire del meu grat i ho vaig acabar deixant, també la meva relació amb Montesa, amb Motos Isern i, de rebot, amb en José Luis.
Catalunya és un país d’emprenedors i, encara que estic segur que al Josep Isern i a la Montse no els hi deuria fer cap gràcia perdre el seu millor mecànic, en José Luis Rodríguez, juntament amb l’Albert Casanovas (que també treballava a Motos Isern) van decidir marxar i fundar la que seria la botiga i taller de referència de les motos de Trial, Km2, i a més, també a Mollet del Vallès.
La nova botiga Km2, amb 400 metres quadrats, fou inaugurada l’1 de juny de 1981, tot just quan jo estava fent el servei militar i, 17 anys més tard, l’1 de juny de 1998, es van traslladar a Parets del Vallès, a una nau de 1.800 metres quadrats dedicats íntegrament al Trial. Però aleshores van venir els mals temps, tant pel Trial, com pel sistema organitzatiu empresarial de Km2, i això va comportar que primer l’Albert i més tard el José Luis "baixessin del carro" de la botiga i taller, però això ja és una altra història.
Va ser la meva millor època del Trial amb constants excursions pel Pirineu català, tot l’Open i diferents curses arreu del país, però mai vaig comprar una moto a Km2 i el pitjor, i que em fa molta vergonya dir-ho, mai vaig trepitjar cap de les dues botigues. Aleshores feia servir altres concessionaris i ara me'n penedeixo. Serà per això que m’he fet pintar un casc original Km2 de l’època?
Molts de vosaltres recordareu aquells anys 94 i 95, quan la participació a les curses del Campionat de Catalunya de Trial era molt deficient; per això, un grup d'apassionats al Trial encapçalats per José Manuel Alcaraz de Zona Cero, van buscar una fórmula perquè aquesta especialitat de muntanya no desaparegués i ocupés el lloc que es mereixia.
Van contactar, primer, amb en Jaume Subirà i el MotoClub Cent Peus, després amb l’Albert Casanovas i José Luis Rodríguez de Km2, amb la idea de fer proves de Trial més assequibles per tothom, amb una filosofia diferent i un reglament fet per ells mateixos. A partir d'aquí es van posar a treballar i quan ho varen tenir tot perfectament clar i estudiat, ho van presentar, l’any 1996, a l'Hotel Fira Palace de Barcelona i així va néixer el Campionat OPEN Trial.
Com he comentat, l’Open va ser un dels meus campionats preferits, no sols perquè és on vaig aprendre a competir i on vaig conèixer una pila d’amics, que també, si no perquè és on em vaig trobar, altra vegada, amb en José Luis.
Els darrers anys, l’Open va quedar com a Open Zona Cero, liderat per José Manuel Alcaraz, ja que en Jaume Subirà i KM2 es van apartar del projecte
Com moltes botigues i tallers d’aquells anys, Km2 se'n va anar en orris i en José Luis va emprendre una etapa en solitari. Es va dedicar a fer preparacions, modificacions i reparacions de motos clàssiques, principalment de Trial i és aquí on reprenem el contacte més directe, ja que jo ja estava embolicat i competint amb les clàssiques.
Si us dic el nom d'aquestes cançons: Razones para una sonrisa, La llamada del amor, Pavo real... segurament pensareu que m'he tornat boig i no sabreu de què parlo oi? Però si us dic que aquestes cançons són de José Luis Rodríguez, també conegut com "el Puma", a que ja sabeu per on vaig?
Exacte! El “nostre” José Luis Rodríguez, agafa el sobrenom de “el Puma” a l'establir-se pel seu compte i això deriva en que les seves motos són “Puma Racing”, fetes a la “Puma Factory”.
Amb les seves mans ha convertit autèntiques ferralles de motos en motos clàssiques d'alta competició, deixant-les molt millor, fins i tot, que quan sortien de fàbrica. Per les seves mans han passat, principalment, Bultaco (la que més), però també Montesa, Ossa, Fantic, SWM, Honda, Yamaha, vàries Pre’65 i un llarg etcètera. I clar!, no podia deixar de portar-li les meves.
Primer va “tornar a la vida” un manat de ferros rovellats que va “convertir” en una Bultaco Sherpa Kit Campeón model 80 i després una altra Sherpa, però aquesta vegada una 199B. La recordareu perquè la va fer negre i blanca enlloc de blava i blanca com era l’original. Em va preparar la Honda Rothmans, la Fantic que portava el meu gendre Asier, la Yamaha TY, la James, l’Alpina, la Mercurio 175GT, motors varis i moltes més coses que fan una llista ben llarga.
Ara sí que per fi havíem tornat a trobar-nos definitivament i ara sí que ens vam convertir en molt bons amics.
Us podria explicar infinitat d’anècdotes de tots aquest anys, però ho resumiré en aquestes:
Lluny de mails, whatsapp, bizums i demés... Papa l’americano, mericano... us sona? Efectivament! És el to de trucada del seu telèfon.
Cada vegada que quedem per dinar, m’ho he de prendre amb calma. Les sobretaules amb ell no són pas curtes, tot el contrari, saps quan entres, però mai quan surts del restaurant, però passem bones estones parlant de motos, de Trial i de tots aquells anys passats.
A l'hora de “tunejar” la moto has de dir-li que vagi amb compte amb els pots d’esprais de color, però ell és conscient que fa les motos a gust del client, donant aquella pinzellada que tant el caracteritza.
M'agrada quan em truca per provar les motos que acaba de fer i també per fer-li fotos. Després sempre em pregunta... què, què... què diuen a Internet?
Apart del cost de les preparacions, que mai li he regatejat ni un cèntim, a tots els que li heu portat alguna moto per revisar, us sona que us demani 500 euros? És molt graciós que quan li dius... què et dec? es queda mirant el sostre del taller, pensant, i et diu 500 euros!. Resulta que amb tots fa i diu el mateix, jajaja...
Quan li dic que les motos que fa ell van molt bé, sempre em diu el mateix... Mira Víctor, jo encara vull anar als trials i gaudir de les zones. Per això les meves motos tenen que anar perfectes o m'amargaran el diumenge perquè voldran que els solucioni el problema allà mateix.
Mentre vaig estar al capdavant de Motocat, sempre em pagava la quota de soci i sempre feia servir el logotip en les seves identificacions, fins i tot algun cop va tramitar la llicència pel nostre MotoClub.
Hi ha gent que té especial habilitat per posar mots a les persones. A ell li diem “El Puma” i ell diu a tothom Mariano!
“No te lo perdis” frase que fa servir tot sovint quan t’explica alguna cosa interessant i que tant ens fa riure.
Sempre m’agraeix les fotos que li fa la Mercè i més d’un cop li he emmarcat alguna que va quedar espectacular. També li vaig fer entrega del meu llibre ZERO! que lluny de posar-lo a la llibreria de casa, el té al taller en mig de llaunes i ferralla, què hi farem, és el Puma, jeje..
Va néixer a Sarria (Lugo) el 4 de gener de 1948, però està a Catalunya des dels 17 anys. Al llarg de tots aquests anys, José Luis sempre va destacar per ser un pilot molt actiu, tant als campionats nacionals com als locals, i em fa especialment feliç, haver competit amb ell a tots els trials que vam coincidir des del 2003 i fins que va penjar les botes.
Em feia especial gràcia quan quedava darrera d'ell a les classificacions i em deia... Veig que no et vaig ensenyar prou bé en aquelles èpoques dels cursets de l’Isern.
I al revés també. Si quedava davant d’ell em deia... Veig que et vaig ensenyar prou bé en aquelles èpoques dels cursets de l’Isern.
Sempre queda bé, quin crack!
Com rèiem quan uns francesos, en una entrevista, li van preguntar... a la “Puma Factory” quants treballadors sou? I ell contestava; 101 “sientouno” perquè, tot i que ha tingut algun aprenent i/o ajudant, sols està ell.
No vull parlar de la lesió que té al peu produïda per un xoc en un salt fent MotoCross, tampoc de la merda del covid i les vacunes, menys encara de si van tenir res a veure amb la pitjor malaltia que va patir i les conseqüències derivades i del complicat que ha de ser conviure amb tot això, però per anar acabant...
He parlat del José Luis “el Puma”, de com el vaig conèixer, de la seva trajectòria com a mecànic i pilot, del seu pas per Motos Isern, Km2 i Puma Racing, i potser s'ha fet massa llarg tot plegat, però ara que ha fet 75 anys, encara em falta parlar de la part més personal, de la part més humana, que al cap i a la fi, és la que més m'importa.
Als amics més propers se'ls reconeix de seguida perquè sempre estan amb tu en els moments més importants, són els únics que et diuen les veritats més salvatges, encara que facin mal, i sempre que ho necessitis hi seran per demostrar la seva amistat sense límit o per alegrar-te el dia amb una trucada o una abraçada.
El “Puma, pocs li diuen José Luis, és una persona confiada, amb la personalitat suficient per enfadar-se (encara que jo no l’he vist mai enfadat) quan la situació ho requereix, també per ser afectuós i comprensiu. Segur que la seva família ho ha experimentat més que jo.
És una bona persona, no es queixa gaire i sempre tracta de fer el que la resta dels amics esperen, sense generar grans conflictes i, de vegades, posant les seves necessitats per darrera de les nostres.
Independentment que cadascun té el seu caràcter i és com és, ell, almenys amb mi, sempre s’ha mostrat proper, confiat i bona persona.
Sempre endavant "Puma"!
Víctor