149.- El primer any escolar de la meva filla (tenia 3 anys), com el de molts nanos, va ser una mica traumàtic. La Marta era excessivament tímida i no vam poder evitar que entrés al SAFA plorant, però no oblidaré mai aquell primer dia.
Un nen negret, molt negret (perdó, marró, com deia ell) amb un nom força estrany, Jeli, que no havíem escoltat mai, la va abraçar per intentar calmar-la. Els primers sorpresos vàrem ser nosaltres, els pares i avis, que no vam entendre mai (ara sí) com s’ho va fer perquè la Marta deixés de plorar.
Des d’aleshores es van fer grans amics, fins i tot crec que van arribar a “tontejar”. El Jeli a casa era un més dels seus bon amics. Juntament amb l’Ane, i després també amb la Raquel, Carla, Martín, Cristian, més tard amb la Inés, Felipe i uns quants que segur que em deixo, tenien una relació d’amistat tan maca, que s’ha mantingut fins avui, tants anys després.
En tots aquests anys han viscut infinitat d’anècdotes, algunes de les quals nosaltres vam viure d’a prop, i que vull recordar:
Totes aquelles festes d’aniversari a casa de l’Ane Miren o a casa nostra, on el Jeli sempre era “el rei de la festa”.
El tràmits per llogar la casa que els meus sogres (avis de Marta) tenien a Tamariu i que van llogar als pares del Jeli. Sabeu qui va ser l’intermediari amb tant sols 8 anys? El Jeli!
Tot just començava a esquiar i, juntament amb una altra bona amiga, la Raquel, vam passar un cap de setmana al petit apartament que teníem a Viella, per esquiar a Baqueira. Bufff... el Jeli era molt boig i feina teníem per frenar-lo perquè no s’estampés amb un arbre o roca. Aquesta situació la vam repetir alguna vegada més a la casa d’All esquiant a Masella, però és cert que recordo amb molt de carinyo aquells caps de setmana a la neu amb ell.
A Calafat tenim uns “acantilats” (d’uns 10 metres) on de joves anàvem a fer-nos el "xulo" saltant davant de les noies. La cosa estava entre els que ens tiràvem de cap o de peus. Evidentment els que es tiraven de cap eren més valents (jo entre ells), però el que no sàvia ningú és que quan entrava a l’aigua em fotia un mal el cap de mil dimonis, doncs bé, l’any que li vam ensenyar al Jeli, comentant-li aquesta situació, es va tirar de la part més alta fent dues o tres tombarelles i entrant a l’aigua de cap. El meu ego va quedar a l’alçada del betum, però no vaig poder deixar d’aplaudir aquella pirueta.
Recordo també un cap de setmana a Calafat que van venir un grup, entre ells el Jeli, per filmar un curt, “El Correu”, per un treball de l’escola. Aquí jo era el càmara i quins fars de riure ens vam fer!!!
Al casament de la Marta va llegir una de les lectures. Quin goig que feia al faristol de l’església. (foto)
El Jeli no podia estar quiet ni un moment i sabia de la meva afició pel Trial. Va estar a punt de quedar-se la meva Montesa 4RT i em feia “dentetes” cada vegada que sortia en moto per les muntanyes de la Vall i sempre s’ho feia venir bé per explicar-me aventures que jo li agraïa.
Avui faria 32 anys, no el puc felicitar personalment i això em fa estar trist, però no vull, no vull estar trist perquè sempre el recordaré com aquell amic de la meva filla Marta (meu també) que va saber interpretar la vida com el que és, un camí de pas; un camí de pas que ell va esprémer al màxim, gaudint de cada moment i situació com si fos l’últim dia, maleït dia, que va arribar el 26 de gener de 2019.
Descansa en pau amic!